Petit món de Ginzburg

Joan Pau Inarejos

Bonic descobriment que no sé ben bé com va caure a les meves mans. Natalia Ginzburg. Itàlia. 1957. Els drames d’una família explicats amb una quotidianitat gairebé còmica. Un petit teatre de portes que s’obren i es tanquen. Una narradora quasi invisible. I l’estranya consagració del penques que no fot brot com a protagonista i gran símbol de continuïtat en un món que no para d’ensorrar-se i canviar. Valentino, sempre, està encantat d’haver-se conegut. I nosaltres de llegir-les a elles: a l’autora; a la traductora Anna Casassas; a l’epilogista Jenn Díaz. Gràcies Edicions de la Ela Geminada.

Natalia Ginzburg
Valentino (1957)

«A finals d’hivern, va morir el pare. (…) Al calaix de la tauleta de nit hi vam trobar una carta per a en Valentino, que devia haver escrit uns quants dies abans: una llarga carta en la qual s’excusava d’haver esperat sempre que en Valentino esdevingués un gran home; quan en realitat no hi havia cap necessitat d’esdevenir un gran home, només calia que arribés a ser un home, ni gran ni petit: perquè ara només era un nen.»

···

···

«—¿No tens en Valentino en estima? —vaig dir.

—No. Perquè, ¿tu sí que li tens estima?

—Jo l’estimo, perquè és el meu germà —vaig dir.

—Tenir estima i estimar són coses diferents. Jo potser també l’estimo.

Es va gratar el cap sota la boina.

—Però no el tinc en estima. A mi tampoc no em tinc cap estima: i ell és com jo, som iguals.»

···

···

«Però la ràbia contra ell no em dura gaire. Perquè és l’única cosa que em queda a la vida; i jo sóc l’única cosa que li queda a ell. Per això, sento que he de defensar-me de la ràbia; he de mantenir-me fidel a en Valentino, i quedar-me al seu costat, que es trobi si es gira cap a mi. El segueixo amb els ulls quan surt al carrer, l’acompanyo amb els ulls fins a la cantonada: i m’alegro que encara sigui tan guapo, amb el caparró arrissat sobre les espatlles fortes. M’alegro del seu pas encara tan feliç, triomfant i lliure: m’alegro del seu pas, vagi on vagi.»