Joan Pau Inarejos
Per què ens relaxa un cel blau, un firmament estrellat o una estesa de gespa verda? La unitat sensorial transmet alguna cosa hipnòtica. De cop es frena el sovintejat estrès cognitiu; els receptors abaixen la guàrdia. Només hi ha una cosa a veure, i gairebé és ella que et veu a tu.
Segons Aranguren, de tant en tant cal aturar la vida i detenir-se en una idea profundament viscuda, com el “Per sempre, sempre, sempre!” de Santa Teresa. Contra l’angoixa i la dispersió es recomana mirar l’horitzó, tant se val cap a on. En les tècniques corporals com el ioga, fitar un sol punt de referència, ja sigui una lletra, una taca o el nas sobreïxent d’algú, et permet mantenir-te en equilibri.
En un viatge recent a Itàlia, recordo l’impacte imprevist d’un carrer que feia pujada, amb tot d’esgraons, completament encalcinat. Una llampegada blanca enmig del nostre periple calorós; amb una aura blavosa, com de reialme glaçat. Res ni ningú trencant la neutralitat del tauler.
Que els cultes a la Unitat hagin tingut tant d’impacte en la història de la humanitat segurament depassa la variable estrictament religiosa. Com gairebé sempre, hi coadjuva una base antropològica: el plaer òptic i cerebral de contemplar com la dispersió es fon en la simplicitat; la màgia de com un sol vector o patró afaiçona tota la superfície.
Si el blau del cel ens atrapa és senzillament perquè no n’hem de fer res, perquè no hi hem de fer res. El blau ho fa tot. Veus com n’ets de receptacle, de petit, i per això mateix, d’il·limitadament observador, d’indefinidament capaç de ser omplert per allò de fora. El prat verd o el mar sense límits ens eximeix de la nostra tasca elaboradora, del nostre fatigós ofici cognitiu.
El calidoscopi, la regularitat geomètrica, el sostre grandiós d’una mesquita, suspenen momentàniament la urgència inductiva, fabril, de vegades espasmòdicament laboriosa, de la ment. I el més important: quan estàs alliberat d’una feina, estàs correlativament convidat a assaborir-ne els fruits. Si desxifréssim el missatge en ‘morse’ d’aquestes síntesis sensorials, faria una mica així: “Això també és teu, pots formar-ne part i jugar-hi; i no pateixis, no, que no t’ho acabaràs pas».
Escorpionadas 