Què fa avui l’avi

26045532372_3d9099a35b_o (1)

Joan Pau Inarejos

Arribo a casa. L’avi dorm. O ho fa veure. Mai se sap. Potser s’ho fa creure tot sol, per enganyar l’avorriment. Té mig As rebregat entre els braços, la bata mal nuada i un got de llet que l’espera. No hi ha ningú més, i només se sent el brogit de la calefacció i el seu ronc arítmic. Li faig ombra per veure si em detecta. No el vull despertar.

Arribo a casa. L’avi sembla que dorm. Però en realitat estava en un silenci expectant. Avui no ha sortit de casa —ha preferit estalviar-se el tràngol metàl·lic del caminador i la cadira de rodes— i el dia encara no ha començat per a ell. Hola, avi, i aleshores sí, aleshores hola, Pau, d’on vens, de la feina (ja ho sap), com et trobes (ja ho sé), d’aquella manera, i moltes frases que repeteix calcaldes d’altres dies amb precisió de picapedrer.

Avui està despert. Han vingut la Maria i l’Abril, i les dues abelles rosses corren pel passadís, i brunzeixen al voltant del besavi, com si fos una soca venerable plena de liquen i de molsa, i ell està assegut damunt el llit, les temples escabellades, la sonda penjant-li indecorosament, mentre remena calaixos i calaixos intentant recordar on paren les seves existències secretes d’ous de xocolata. Potser se li han acabat, però creu que si continua furgant en trobarà. S’ho creu.

Dos dies després, increïblement està adormit, mentre el doblatge de John Wayne o algú que se li assembla retruny entre les parets. Se sent el setè de cavalleria, i ara un esclafit de banda sonora, i ara el teletienda pujant a tot drap, però ell ni s’immuta. El seu organisme s’ha acoblat al soroll extrem, flota millor entre l’estridència que no pas quan es fa el silenci i se’n recorda que està sol. Les fotos antigues de l’habitació es van enlluernant amb dispars i escenes assolellades. El deixo.

Arribo a casa i l’avi està inusualment parlador. És d’aquells dies que tot li fa gràcia i  tot li està bé, i demana magdalenes i cafè amb liberalitat de nou ric, i s’ha llegit l’As sencer i el té ben doblegat sobre els genolls. Si la vida és sístole i diàstole, tensió i tensió, ell deu estar vivint un parèntesi exultant entre dos dolors, una treva impagable entre dos dies reumàtics. Fins i tot ha fet una mica de gana, i torna a tenir ganes de tenir gana.

Hi ha murmuris al rebedor. No es troba bé, i si li donem aquella medicació. Però t’ha dit què li fa mal? No diu res, parla-hi tu, deixa’l estar, aviam si descansa, hola, Pau. Travesso el passadís i se sent la cantarella del futbol, més apagada que altres dies. Juga l’Atlètic, però ell ni se n’adona. Canten un gol, i ni tan sols això el treu del seu ensorrament metafísic. És com un fantasma enmig de teleespectadors eufòrics. El saludo, li acarono el canell —congelat—, aixeca la barbeta molt a poc a poc, com un toro ferit, i veig com la pell se li ha tornat translúcida i lilosa en poc més de vint-i-quatre hores. Amb un sospir derrotat em respon com es troba. No li dic res més.

Dissabte al matí. El diari rebregat entre les mans, les ulleres tortes, les butlletes del rasca sobre la taula. La llum entra de ple a través del finestral. L’avi sembla que dorm. Però quan m’endevina l’ombra, obre els ulls i té preparat un somriure plàcid, com si sapigués que és això el que exactament necessito.

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s