Històries de la mà esquerra

hhh.jpg

Jesús Moncada
Històries de la mà esquerra (1981)

Millors contes:
L’ull esquerre de Tomàs d’Atura (els adúlters)
Història de dies senars (l’artista, el gat i el decapitat xerraire)
Riada (el riu desbordat)
D’uns vells papers de música (Jordi i els fantasmes del passat)

[pròleg de Pere Calders] Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja (…) Si ho esmento ara, en obrir les portes d’una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. (…) I és per respecte al lector, als lectors, que acabo aquí, perquè seria indiscret i barroer no donar per fet que cadascú descobrirà pel seu compte uns valors que es fan ben evidents. Sento que no tinc cap dret a privar ningú del goig de les sorpreses agradables.

la frescor de les rajoles

—Prou! —l’home va saltar del llit. La frescor de les rajoles als peus nus li va asserenar el cap.

(…) Fosquejava. Jo havia avançat molt la feina. Em sentia fatigat. Vaig llançar pinzells i espàtules a un racó i em vaig ajeure a terra. La frescor de les rajoles em descansava.

l’home nerviós

No encertava els traus amb els botons.

‘L’ull esquerre de Tomàs d’Atura’

Damunt del marbre va quedar bambolejant l’ull de vidre de Tomàs d’Atura.

—Ens ha vist, ens ha vist —gemegava la dona.

—Ens matarà, Alexandre. L’ha deixat aquí per vigilar-me i, quan torni de la mina, només en posar-se’l, veurà tot el que hem fet aquesta nit, perquè l’ull ho guarda a dintre.

el dia que badalla

Una darrere l’altra, s’anaven obrint les portes; la nova llum entrava per les cases com una boirada groga. L’home, la dona que eixien encara eren carcasses atapeïdes de somnis a mig somiar, d’ombres verdoses, foscors humides, suors i arrels trencades, que miraven el dia amb estupor, i a molts se’ls endevinava el renec aturat al garganxó. (…) Mira-te’l com se’n va, amb l’espinada partida, cap a la seva mort quotidiana… (…) Ara es preparen per al joc. Cadascú, a poc a poc, va reconstruint la carota habitual.

l’ull que busca l’amo

Li sentia créixer arrels buscant afanyosament la conca buida de l’amo, el blanc camí del nervi palpitant, segat per la ferradura del Negre, per arribar-li al cervell i donar-li el verí que havia estat xuclant aquella nit damunt la calaixera.

hores desconegudes

En caure a terra, amb l’esfera feta miques, el rellotge de pèndol va tocar hores desconegudes, com d’un altre temps…

la ciutat regurgitadora

Les boques del metro engolien riades d’homes i dones, de ganyota agra i trista, perbocades més tard, en qualsevol altre indret, després d’un viatge intestinal per les entranyes de la ciutat.

gent de riu: colla de collons de pega grega

en aquell temps encara no eren utilitzades les bèsties per remolcar els llaüts riu amunt i els homes es deixaven la pell per les vores de l’Ebre a força d’estirar la sirga. Això feia que considerés els joves una «colla de collons de pega grega» amb la sang aigualida i cervell de granota.

la saviesa del riu

«El riu, Manel —em deia entre altres coses—, és com ara un camí cobert, tot planet per damunt, però ple de trencacolls per sota i cal conèixer-lo pam a pam, perquè si bades et fotrà la càrrega, el llaüt i els ossos. Encara que sigui mascle, té més manyes que una dona». (…) El bram del riu tenia inquietes les bèsties, que clavaven potades a terra i estiraven dels ramals.

calmar el mort per no contaminar la terra

Calia que el difunt fos aplacat —ofici de capellans fins aleshores—, que les seves despulles trobessin la pau abans de donar-li terra. Perquè l’alè d’un mort posseït per l’odi podia fer malbé les collites, podrir les aigües i escampar arreu del poble, el mateix que un mal aire, les llavors empestades de totes les maleses.

dona-projectil mata un home del públic

Només m’alleugeria pensar que no havia patit gens. La Marieta feia vuitanta quilos, i una baluerna d’aquest calibre llançada a bona velocitat era capaç d’estabornir instantàniament un elefant africà, i no parlem d’un botiguer de Berga.

susceptible

no ho agafis per la punta que crema

nostàlgia de la Inquisició

¿Recordes, Polònia, aquells autos de fe, aquelles olors d’heretge a la brasa, d’infidel rostit, de jueu a la llauna?

sorprendre els somnis de la ciutat adormida

El gat, assegut damunt la taula, em mirava de fit a fit. A estones movia lentament la cua i aclucava l’ull esquerre. Sovint, després d’aquestes converses, ens deixàvem caure a La Perla de Cuba a veure els nostres amics. Si no, eixíem al terrat a sorprendre els somnis de la ciutat adormida. Del port ens arribaven els sons de misterioses sirenes de vaixells.

peixatera maternal

al Born, mentre descarregaven els camions de verdures i fruita. Allí, una peixatera maternal que ja ens coneixia d’altres vegades i sabia que érem artistes pobres havia regalat una sardina a Caius.

l’encant dels encants

Abans de pujar a les golfes vaig proposar al gat d’anar a veure l’aparador d’uns encants que hi havia davant de casa. Ja feia almenys dos mesos que no ens hi acostàvem a batxillerejar i jo en tenia ganes. Aquell món polsós, tronat, en el qual s’amuntegaven totes les endergues imaginables —cadires amb una pota de menys, un saxòfon ple d’abonyegadures, gramoles de maneta, canelobres, quadres, armaris de lluna amb miralls entelats d’enyorança— adquiria, a través de la brutícia immemorial dels vidres de l’aparador, aparences irreals i misterioses.

gastronòmicament impossible

Arribar fins al dissabte amb els diners que teníem encara es podia aconseguir amb penes i treballs, però estirar cent vint-i-vuit pessetes tota una altra setmana era gastronòmicament impossible.

el somni de l’invident

El cec sempre tenia un somni molt senzill: algú li mullava els ulls amb aigua fresca.

vostè no és res i convé matar-lo

»—Ja veieu com estan les coses —va dir-me l’alcalde, preocupat—. Això no hi ha qui ho entengui i, si no ho aclarim aviat, es produirà una revolució. La gent és a les més altes. Ho hem pensat, i l’única sortida que se’ns acut és escapçar un neutral. Així, ningú no es podrà queixar. Ni els girondins ni els jacobins. Vós… —aquí l’home va dubtar una estona—, vós, pel que hem sabut, sou la persona que ens convé. Neutral, i foraster per arrodonir-ho. Ni jacobí, ni girondí, ni res… »—Home! —em vaig picar—. Tant com res! »—Excuseu-me. Estic molt nerviós. Volia dir que sou l’escapçat ideal. I jo, en nom de Chalons-sur-Loire, us prego que us sacrifiqueu.

el decapitat alleujat

Però no us penseu que tot era altruisme en el meu pensament. Tenia a les meves mans la salvació de Chalons-sur-Loire, però també la possibilitat d’alliberar-me del meu cos. Un cop de ganiveta i llest. D’una banda, el cos amb les seves necessitats, els seus refredats, els seus dolors d’estómac. De l’altra, el cap, és a dir, jo, totalment lliure per dedicar-se a la reflexió i a l’estudi de les llengües mortes.

cafè infecte

uns sostenien que estava fet a base de pixats de bruixa, uns altres es decantaven per la infusió d’escarabitxes torrades, hi havia qui parlava de complicades barreges d’estalzí, brea i quitrà, i només en un punt tothom coincidia: a constatar l’absència absoluta de cafè en la composició del beuratge.

una mort joveneta

amb aquella mitja rialla que li havia quedat després del traspàs i que a mi em feia un no sé què a l’estómac. I és que pareix que una cosa no s’adiu amb l’altra, ¿oi? Era, per explicar-ho d’alguna manera, com si l’oncle s’hagués pres la mort de conya o la mort s’hagués pres de conya l’oncle. —Potser li va tocar una mort entremaliada —va insinuar Gustau, cautelosament—. Una mort joveneta, que encara no tenia el seny complit. —Potser. —No diria jo que no.

navegació mortuòria: el taüt flotant

El iaio se’n va! Adéu-siau!». Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n’anava. L’aigua, en regolfar a l’entrada, havia tret el taüt al carrer i se l’enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria.

—A Riba-roja, el van veure passar al migdia. —I a Tortosa, al tardet.

—Vell dels collons! —exclamà Josep Terrer—. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça del navegar.

barbes de cendra

I ell, Jordi, damunt del carro, clavat com un espantall, sense poder baixar ni cridar ni moure’s, immòbil per sempre més, se sentiria créixer per les galtes xuclades llargues barbes de cendra.

el lloro intueix l’enfonsament

L’ocell sentia la tinya rosegar-li la ploma, deixar-li els canons pelats i veia la llarga paciència de les teranyines nuar les ampolles dels estants amb la bombeta groga, embolicar el mateix Bartomeu, aturat a un altre temps. Només el lloro s’adonava del silenciós escatar-se del guix de les parets, flairava el negre presagi d’enfonsament i runa que surava com una boira dins el vell cafè.

epifania infantil

¿Quin joc sinistre era aquell? ¿Qui li havia canviat les mans, grans i fortes, per aquelles d’infant? Passat el primer esverament es va adonar, però, que no li eren desconegudes, que reconeixia com a seves les sensacions dolcíssimes d’aquells dits, petits i tendres, que tot just començaven a conèixer les coses: la cadira, la taula, la clau del pany de cals pares, la palmatòria d’aram, el misteriós costurer que hi havia a la cuina, ple de fantàstics botons, de rodets de fil, de llargues agulles i estampes descolorides, de recordatoris; les ulleres de l’avi, aquell home alt i ferm que tenia una gaiata, un rellotge de plata i un gos que es deia Quinto. A través dels dits tornaven sense parar les coses entranyables.

optimisme radical

El meu pare, que en glòria sigui, sempre deia que un home no s’ha d’acoquinar fins que no es vegi el cap a quatre passes.

—No t’esveris. Mon pare sempre deia que un home no s’ha d’espantar fins que no es veu el cap a quatre passes.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s