‘Manchester by the sea’: Snif Snif Land

manchester-seaJoan Pau Inarejos
Nota: 5

El cinema ja no s’atreveix a dir, amb Frank Capra, que bonic que és viure. Una onada de tristesa recorre la gran pantalla, i les metròpolis que havien estat teló de fons d’una alegria ficcionada i escapista ara ho són d’una insondable apatia i sensació de buit. La insofrible bus movie de ‘Paterson’, de Jim Jarmusch, potser n’és l’exemple més sagnant —un context urbà frígid fins a dir prou—, però ni tan sols la ciutat de les estrelles de ‘La La Land’ s’escapa del gir desil·lusionat. Pols d’estrelles, però pols, al cap i a la fi.

En aquesta Amèrica de Trump, postindustrial i postveritable, ara és l’hora de Manchester-by-the-sea, localitat portuària de Massachussets que posa en safata les pesantors dramàtiques del director i guionista Kenneth Lonergan. Ni els estibadors podrien descarregar l’embalum de tragèdia personal, de desgràcia reprimida, que porta sobre les espatlles el personatge de Casey Affleck. La brisa i les barques amarrades, el color de calç del cel, la dansa lànguida de les gavines. Tot t’hi porta.

Lonergan l’encerta explicant la història al revés, i dosificant hàbilment el que hem de saber en cada moment sobre l’atribolat protagonista. Precarietat, hospitals i testaments no triguen a fer acte de presència per subratllar la tensió entre el drama extrem i l’extrema contenció dels seus damnificats. No és una pel·lícula de llàgrima viva i cruixit de dents, sinó de personatges grisos que maneguen com poden les seves contradiccions. Un adolescent que viu el dol del pare com un paradoxal alliberament o una fugida endavant. Un adultescent a qui li toca fer de pare quan ja hi havia renunciat. Desaparegut el capità, s’afluixen els nusos, afloren les debilitats.

A partir d’aquí, senyors de l’acadèmia, ens permetem dubtar si n’hi ha per tant. Casey Affleck, per moltes floretes que arreplegui, reprodueix sospitosament els patrons insípids (genètics?) del seu germà Ben Affleck. Michelle Williams, que podria posar el contrapunt sensible i emotiu, hi surt cinc minuts. Un metratge molt dilatat —aquí i en general— no fa evolucionar gaire la història. El moment, la breu escena, aquesta sí veritable i no postveritable, d’un Lee derrotat a qui consolen els amics com si es tractés d’una Pietà laica, no fa oblidar dues hores llargues d’ensopiment intens vora el mar.

Manchester by the sea a Filmaffinity

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s