Coneixes en Toni Erdmann?

toni-erdmann-abraza-la-taquilla_landscape-1

Joan Pau Inarejos
Nota: 8

Si les pel·lícules s’haguessin de jutjar per la seva originalitat expositiva, ‘Toni Erdmann’ tindria la partida guanyada. Pocs directors són capaços de transcendir un punt de partida més o menys convencional —la incomunicació entre un pare i la seva filla— amb una corrua d’escenes tan imprevisibles i a vegades delirants.

L’alemanya Maren Ade no busca l’aplaudiment fàcil ni el drama mastegable. Un vell comediant mogut per la soledat (Peter Simonischek) i una jove executiva condicionada per l’adicció a la feina (Sandra Hüller) formen l’estranya parella d’aquesta dramèdia còmica i grotesca. Dos pols oposats que, per cert, no s’estalvien galtades antològiques (ell: “he hagut de contractar una filla substituta”; “no estava segur que fossis viva”; ella: “si em volgués llançar per la finestra, tu i el teu ratllador de formatge no seríeu la combinació que m’ho impediria”).

Són gairebé tres hores valentes, de vegades tedioses, que fan un retrat especialment sagaç i afinat sobre els estralls de la mentalitat capitalista hipercompetitiva. Els esforços de la jove Ines Conradi per complir l’expedient a la multinacional on treballa, a Romania, són tan intensos i febrils que freguen el ridícul. (No és casual que s’ambienti en aquesta regió perifèrica i laboratori de la globalització salvatge que és l’Europa de l’Est). Ade no s’està de radiografiar les converses dels homes i dones de negocis amb tota la seva meticulositat i nivell d’abstracció, com la neollengua que blasmava Georges Orwell a ‘1984’.

Enmig d’aquesta gegantina impostació del món de la filla, el personatge del pare apareix com el contrast perfecte: inútil, lent de reflexos, sense pretensions, sense ambicions, més enllà de la seva galeria de personatges bufonescos que ja no fan gràcia a ningú i del seu inseparable ratllador de formatge. Amb el seu propi ridícul, el fingidor Tony Erdmann deixa al descobert el ridícul del món que l’envolta; la seva presència pesada i inoportuna és una denúncia de l’espectacularitat obligatòria i de la rendibilitat a qualsevol preu.

Diguem-ho tot: no sempre acabem d’empatitzar amb el personatge estrafolari que compon Peter Simonischek (ni amb la seva dentadura carregosa). En canvi, ens remou com a espectadors i ens identifiquem fàcilment amb el personatge de la filla, esplèndidament interpretat per Sandra Hüller, una dona que duu marcades a la cara les penalitats d’una vida workahòlica i alienada, on el sofriment es converteix en virtut i el proisme en objecte (implacable i crua l’escena de l’ungla trencada i la camisa tacada de sang que s’acaba posant la secretària per acontentar la seva superior).

Després d’un tram central una mica farragós, el paisatge canvia de sobte quan la Ines veu que no es pot apujar la cremallera del vestit i sent una mena d’epifania llibertària. L’escena de la festa és una catarsi monumental i tot un prodigi d’independència creativa, com si la directora entonés el Passeu, passeu de Jaume Sisa i fes entrar, un per un, tots els monstres i cossos lliures que la modernitat reprimeix. L’abraçada de la bella i la bèstia revela per un moment tot el rerefons de carència emocional que la pel·lícula suggereix de manera indirecta. I assaja una tesi més trista del que sembla: potser no ens podem estimar tal com som, potser només ens podem abraçar a través de les nostres disfresses.

Toni Erdmann a Filmaffinity

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s