‘Múltiple’: McAvoy es menja Shyamalan

new_mutants_mcavoy_taylor-joy.jpg

Joan Pau Inarejos
Nota: 6,5

El nom de M. Night Shyamalan és sinònim de discòrdia (split). Uns l’adoren, d’altres l’odien. La seva genialitat intermitent només es pot equiparar al seu narcisisme (com Hitchcock, té necessitat de sortir a les seves pel·lícules). Hi ha qui considera ‘El sisè sentit’ una obra mestra; hi ha qui hi veu la major enganyifa dels anys 90. Uns el jutgen sobrevalorat. D’altres, un visionari incomprès.

Alguns encara no sabem en quin bàndol estem. Les primeres pel·lícules del director indoamericà van ser una bafarada d’aire fresc al gènere del thriller i el fantàstic. Vam descobrir un virtuós de la càmera i el guió, un hàbil manipulador del llenguatge cinematogràfic. Després s’ho va creure i van venir despropòsits com ‘La jove de l’aigua’. I quan semblava que l’havíem perdut, ens va enamorar de nou, produint ‘Evil’ (cinc en un ascensor, un és el dimoni) i dirigint ‘The Visit’ (els dolents són els avis).

Amb quin Shyamalan ens hem de quedar? ‘Múltiple’ (Split) no ens ho posa fàcil. L’autor dissecciona aquí les possibilitats narratives del trastorn d’identitat múltiple, i enllaça explícitament amb la seva reivindicació dels lisiats i dels dements com a autèntics superherois en un món cruel (‘Unbreakable’, 2000, amb Bruce Willis i Samuel L. Jackson). Fins aquí bé. Però la pel·lícula —ai— infla tant la seva tesi i que s’acaba desinflant, i el Shyamalan pretensiós torna a ensenyar la poteta…

Si l’experiment no rellisca, diguem-ho clarament, és gràcies a James McAvoy, impressionant i proteic en tots els sentits, donant vida a un segrestador amb 23 personalitats, i en part també gràcies a Anya Taylor Swift, la jove víctima que desenvoluparà una curiosa síndrome d’Estocolm (no expliquéssim més del compte) i que ja ens va meravellar a ‘The Witch’ (2016).

McAvoy, habitualment contingut, es posa al nivell dels grans psicòpates del cinema (Hannibal Lecter, Norman Bates) i es transforma gairebé físicament en tots els personatges que desfilen per la ment pertorbada i polièdrica d’en Kevin Wendell (especialment inquietant la seva metamorfosi en un nen de nou anys). La seva cara és com la plastilina, adopta una multiplicitat increïble de colors i expressions, fins que implosiona admirablement en el moment de la conversió monstruosa.

Pel que fa a Anya Taylor Joy, Shyamalan torna a demostrar el seu bon gust amb els actors i la predilecció pels estranys de la classe (tret que comparteix amb Tim Burton). Amb una motxilla familiar que convé no descloure, la jove d’ulls penetrants s’encara amb el seu captor… i potser descobrirà que no hi ha tantes coses que els separen. I si els bojos fossin els més assenyats per dir-nos la veritat sobre nosaltres mateixos?

Llàstima que la faula estigui infestada de xerrameca pseudocientífica, amb personatges intranscendents inclosos (la vella terapeuta) i que la història d’en Kevin i els seus 23 alter egos faci unes quantes batzegades que no s’acaben d’entendre del tot. Mentrestant, seguim sense saber quina de les personalitats de M. Night Shyamalan és la bona.

Split a Filmaffinity

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s