Els veïns discrets del pantocràtor

Joan Pau Inarejos

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) té unes sigles horribles. Això no ho canviarem. I està molt amunt. D’acord. Però si trampegem els errors de màrqueting i d’accessibilitat descobrirem una de les millors col·leccions d’art medieval del món, perles del modernisme i el noucentisme, i altres obres, petites, discretes o simplement poc conegudes, que la la visita pacient permet assaborir i reflexionar. De vegades els veïns que fan menys soroll són els que ens interessa conèixer. Mirem per la reixeta i espiem-ne quatre.

1. Repòs del guerrer
Antoni Fabrés, 1878

Imagen 019Enmig d’un mar de pinzellades quasi abstractes, sorgeix aquest guerrer d’aspecte indolent i delicadament llibertí. Ajagut, seminu, sembla que es recuperi d’un esprint creador o orgàsmic; la batalla s’ha dissipat en mil colors i el contendent es rabeja en l’atmosfera morosa que n’ha quedat. Darrere el cavallet hi ha Antoni Fabrés, pintor de l’escola de Marià Fortuny, exponent de la febre orientalista dels artistes i lletraferits del segle XIX. Al MNAC hi té altres retrats i estudis anatòmics, però cap com aquest —potser pel seu caràcter d’esbós— destil·la tanta frescor i modernitat. El negre ens saluda des del seu paradís parsimoniós. No sabem si ha guanyat o ha perdut. Però voldríem ser ell.

2. CNT: ¡loor a los héroes!
Arturo Ballester, 1937

loorEl guerrer en acció. L’home-avió. Hem canviat la calma mòrbida dels orientalistes del mil vuit-cents per l’estètica revolucionària del moviment i l’acció redemptora. Aquest és un dels cartells més impressionants dels convulsos anys trenta que conserva el MNAC: es tracta d’exaltar la força aèria de l’exèrcit republicà amb el segell inconfusible de la Confederació Nacional del Treball. Ara que triomfen els dissenys desmenjats i wonderfulians, el valencià Arturo Ballester ofereix tota una lliçó de potència gràfica i relliga els personatges alats de l’antiguitat clàssica amb la imatge futurista de l’aeronau —quan la revolució estimava el ferro i la benzina, i la tecnologia era sinònim d’emancipació—, anticipant també la vigoria del còmic i els superherois.

3. Planxadora
Roberto Fernández Balbuena, 1930

planchadora.jpg

Els ressons del cubisme i de la Nova Objectivitat dels anys vint i trenta —fins i tot d’un surrealisme incipient, amb la imatge de les camises que floten donant un cert aire fantasmal— es poden sentir en aquest retrat femení incòmode i ambigu, on la protagonista respon a la seva servitud domèstica amb una mirada desafiadora —o resignada?—, concentrant a les mans tota la seva força —o ràbia?— gravitatòria. Trista i alhora autoafirmativa. L’artista madrileny Roberto Fernández Balbuena explora la bellesa austera d’una planxa, d’una paret llisa i d’aquest cos en tensió quotidiana que sembla un revers aïrat de les lleteres i filadores de Vermeer.

4. La galeria
Feliu Elias, 1928

MAM59BISAquest personatge de Feliu Elias podria estar al costat de la planxadora de Fernández Balbuena: un marit abstret en les seves cabòries egoistes. O un solter malenconiós i somiador. Vés a saber. Un solitari que, a diferència del negre de Fabrés, no reposa en la laxitud, en el plaer físic, sinó en la preocupació, en alguna cosa que l’amarra a si mateix. Potser la resposta està en el fora de camp, aquest més enllà de la finestra que no veiem; o potser en la pura interioritat de l’individu. La textura hiperrealista del quadre —la llum, els plecs del pantaló— alimenta la sensació d’escena mineral, aturada en el temps. I recorda les figures encapsulades i entotsolades del gran Edward Hopper.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s