Motius per estimar el metge de poble

1409001828_B977718370Z.1_20160131163100_000_GVH63K1HO.1-0

Joan Pau Inarejos
Nota: 7,5

Potser França no gaudeix de gaire salut com a nació, però els francesos continuen fent les millors pel·lícules sobre metges i mestres. Si ‘Entre les murs’ (2008) era un cant meravellós a la docència, ‘Médecin de campagne’, tot i ser més convencional i acomodatícia, ens fa recordar per què els descendents d’Asclepi, amb fonendo o sense, saben tocar-nos el cor.

No parlarem avui, per suposat, dels facultatius avinagrats, pèssims comunicadors de drames o buròcrates de tracte incivil, que també n’hi ha, sinó dels (molts) herois que posen paraules exactes i entrega infinita a la causa preciosa de la teva salut. Aquells que de vegades sembla que es preocupin per tu més que tu mateix, encara que sigui durant deu minuts i després vingui el següent historial. Aquells que et miren als ulls o et palpen el baix ventre amb entranyable desapassionament i que semblen tan propers precisament perquè hi ha una bata blanca i una coartada professional pel mig.

François Cluzet, com una dulcificació europea de Dustin Hofman, no pot mimetitzar-se millor amb aquesta psicologia d’abnegació profunda que atresora la professió, en el seu cas banyada amb una tonalitat cascarràbies que el fa encara més humà. Veterà de la medicina rural, coneixedor de totes les cases i casuístiques d’un poble tan poc poblat com extens, Jean-Pierre topa amb els seus propis límits el dia que l’han d’auscultar a ell, que han de diagnosticar el diagnosticador. Qui serà el metge del metge?

Senzilla i mesurada, ‘Médecin de campagne’ és una petita gran pel·lícula perquè no enarbora optimismes falsos ni discursos corporatius. Al contrari, es mira la sanitat pública i el drama privat de la vida (i la mort) sense receptes i cures pal·liatives, des de la perspectiva contradictòria d’un home que viu per a tothom i no sap viure per a si mateix. Un solitari incapaç de delegar professional i emocionalment, aferrat al seu maletí per no trobar-se cara a cara amb el seu pessimisme íntim. “La natura sempre acaba guanyant”, diu en un impressionant desfogament filosòfic davant la càmera.

Marianne Denicourt, la metge substituta, posa un contrapunt inesperat al carismàtic intèrpret principal. En aquest cas per omissió, o per la via del silenci. També hi ha un personatge insondable i ple de matisos rere les faccions tensionades d’aquesta dona, pràcticament desconeguda, però que ho diu tot amb els seus ulls verds i observadors. Una insatisfacció que ve de lluny; una apatia amb la vida no del tot definitiva; una determinació espartana amb la feina que potser, vés a saber, tapa forats de la personalitat. Dos actors en plena i esplendorosa química.

No cal que el director Thomas Lilti ens porti cap a situacions previsibles, perquè ja les donem per descomptades i el metge i cineasta se centra en fer que l’acostament entre els dos personatges sigui el més veraç i magnètic possible. Lilti confronta les dues debilitats amb ull escrutador, intel·ligència emocional i domini dels detalls -l’olor de cremat, el gos, la truita a mig menjar-. Fila tan bé que potser s’oblida una mica de concloure, furtant-nos un desenllaç a l’altura dels sentiments i reflexions que desperta. La veu de Nina Simone, als crèdits finals, et deixa clavat a la butaca, amb una dolça tristesa incurable.

Médecin de campagne a Film Affinity

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s